Páginas vistas en total

martes, 25 de septiembre de 2012

Catalunya i la independència.

"Catalunya triomfal, tornarà a ser rica i plena" diu l'himne nacional de Catalunya. Aquest himne, nascut a partir de la revolta dels pagesos contra la ocupació dels exèrcits espanyols i mercenaris, i, en un contexte més concret, contra el govern del comte de Santa Coloma, que exigia més taxes per al finançament de la Guerra dels Trenta Anys, és també un himne contra l'Espanya que oprimeix la voluntat dels catalans.

Al llarg de la història des de l'any 1640, l'encaix de Catalunya a Espanya s'ha posat en perill sempre que hi ha hagut un escenari de crisi política i econòmica. La Guerra dels Segadors va ser el primer exemple; el segon va ser la Guerra de Successió (1701-1714).
En aquesta ocasió, el que estava en joc era el manteniment de l'estructura de l'estat. Per dir-ho en termes actuals, es tractava de defensar un model federalista, una Espanya de regnes independents (bàsicament la corona de Castella, d'una banda, i de l'altra la "confederal" corona d'Aragó en què s'integrava Catalunya, units exclusivament per la figura del rei) o, enfront d'aquest model, defensar un estat centralista avalat en gran mida per Castella, que poc a poc des del segle XVII necessitava dels impostos de la resta de regnes per financiar les guerres europees i que s'apropova, per natura pròpia, més al nou model francès. Aquest model va imposar-se després de la caiguda de Barcelona i la mort de l'heroi Casanoves.
Des d'aleshores, l'estat centralista importat de França dominarà el panorama polític espanyol de manera dolenta pel que fa a l'integració nacional de les anomenades comunitats històriques i és l'origen del mal que ara patim perquè Espanya no ha entès els trets diferencials de les regions perifèriques així com tampoc no ha admès que aquestes diferències es manifestin amb naturalitat. Les ha prohibit i perseguit durant més de dos-cents cinquanta anys.
En canvi, Catalunya va enriquir-se i beneficiar-se amb aquest nou statu quo, tot i que va patir la pèrdua de les institucions i costums pròpies amb les quals s'havien regit els catalans des de l'Edat Mitjana. Resulta interessant comprovar com la societat catalana ha experimentat un notable progrès i ha abastat grans cotes d'estabilitat.
La Renaixença catalana del segle XIX no va encendre la flama de l'independentisme i hauríem d'arribar un altre cop als moments de crisi política i econòmica per a tornar a barrejar paraules en què s'intueixen propostes separatistes que, ans al contrari, no van sortir durant la Guerra d'Independència o el regnat de Ferran VII; ens referim a la proclamació de l'Estat català el 1873 que s'ha d'entendre en el context d'una febre federalista i cantonalista que va envair Espanya als últims moments de la primera república. Aquesta va ser una proclamació federalista, però mai no va plantejar-se la secessió. Seixanta anys després, el 1934, després de guanyar la CEDA les eleccions generals va repetir-se aquesta mateixa proclamació d'un estat català integrat en la república espanyola.
Com pot comprovar-se, el separatisme no és una constant en la història de les relacions "bilaterals" entre Catalunya i Espanya i podria afirmar-se que la pèrdua de Cuba i Filipines va ser més negativa a Catalunya que a la resta d'Espanya ja que afectava negativament al cor mateix de la indústria catalana. El que sí és una constant durant aquestos segles d'història és el sentiment identitari del catalans i la seva conciència nacional.
El veritable perill, si parlem de separatisme, després de gairebé quaranta anys de democràcia està als extremismes i a fer servir simplismes per tal d'aconseguir objectius polítics enganyosos, que amaguen complexos, prejudicis i una crua realitat que, molt sovint, constitueix un gran repte per a la política amb majúscules. Què amaga la Diada del 2012 i l'ambigua proclama pseudoindependentiste, pseudofederalista? El fracàs de la classe política catalana més interessada en el desenvolupament de projectes nacionalistes que en cobrir les necessitats de la societat.
En el context de crisi profunda del sistema capitalista que afecta Espanya, quina part no arrossega Catalunya? És per ventura Catalunya una víctima innocent o un agent actiu causant del seu enfonsament?
De quins problemes pretenen fugir els (polítics) catalans? Quin somni volen fer realitat? Potser el somni d'una Catalunya rica i plena que desempolsa el pes del deute adquirit a força de haver estat rica, no sé si plena; potser el dret de "ser per caminar i caminar per poder ser", com diu una cançó de Llach, com si no hagués fet camí essent la locomotora d'Espanya.
Però si el problema és el finançament econòmic, la reivindicació de Catalunya resultaria raonable si comparem el model pel qual es regeixen el País Basc i Navarra i la resta d'Espanya. Aquestes dues comunitats pacten la seva aportació a l'Estat i la resta, en canvi, ho fa de manera diferent, com ara, Catalunya, Balears i Madrid, que donen al compte corrent comú més del que reben mentre que la resta rep més del que hi dona.
Si el problema és qui hi dona més o qui rep menys, haurà de negociar-se el model d'Estat, en quina mida unes comunitats hi aporten més que les altres i, sobretot, recórrer a la reforma de la Constitució perquè tots hi tinguin cabuda.
O ho fem així, o ens quedarà la radicalització dels uns i els altres, dels espanyolistes i els catalanistes. L'immobilisme de l'Estat no és la solució i, d'altra banda, la independència de Catalunya és una aventura que no pot saldar-se amb l'aparició d'un nou estat europeu que no es faci càrreg del deute del qual sigui responsable. I si el model d'Estat ha de canviar-se, potser el nostre actual sistema autonòmic hagi de replantejar-se també; és a dir, hi ha competències que no poden delegar-se si no volem caure en la incongruència segons la qual, jo, ciutadà de Madrid, no puc beneficiar-me dels descomptes oferits per altres comunitats en no residir-hi si vull accedir a un museu, per exemple.
Mirem el model federal alemany o el nord-americà en els quals tant Baviera com Port Ric són respectivament estats lliures associats; qui té por a la pèrdua de la integritat territorial d'Alemanya i dels Estats Units? És clar que a Espanya és diferent, però caldria que s'articulessin alternatives que satisfessin a tots.
Aleshores, què està passant aquí? Que el govern català ha trobat una oportunitat única per no abordar una crisi que afecta a tots en lloc de buscar les veritables raons que van causar-la, ha tornat a fer servir vells arguments, com ara, que el culpable de tot és el govern central que es dedica a expoliar Catalunya, en lloc de col.laborar en resoldre els problemes dels ciutadans. I com els ciutadans estan enfadats, és millor buscar un enemic "estranger" (el de sempre) que faci pensar als catalans que Catalunya s'atura, que no creix perquè Madrid ho impedeix. Això ho entenen fins i tot els xarnegos i per això criden ara per la independència.
Els polítics catalans poden respirar fins al 25 de novembre; evitaran que el poble envolti el Parlament, posaran de moda les senyeres estelades i així guanyaran temps per negociar amb l'enemic un model institucional adient als interessos legítims de Catalunya.
Jo, de moment, com que no puc fer una altra cosa, demano des de Madrid, en català, un no a la independència o, si és possible, que la gent no acudeixi a votar, tal com va succeir amb la reforma de l'Estatut, aprovat sense el vot de la meitat dels catalans. I visca Espanya amb Catalunya sempre.

domingo, 23 de septiembre de 2012

La Pepa. El sueño constitucionalista X. Las Cortes de Cádiz.

La primera reunión de las Cortes fue el 24 de septiembre de 1810, en la isla de León. Tras su traslado a Cádiz el 20 de febrero de 1811, promulgaron la Constitución el 19 de marzo de 1812 y año y medio más tarde tuvo lugar, el 20 de septiembre, su clausura.
La Carta Magna fue el resultado de unas deliberaciones llevadas a cabo en circunstancias de guerra y aislamiento por parte de intelectuales que, como puede probarse, nunca pretendieron hacer una copia de la Constitución francesa de 1791. Se trata de un texto reformista que encarnaba un buen número de reivindicaciones destinadas a canalizar reformas en la organización social. Para ello, encabezados por Jovellanos y Quintana, se realizaron consultas a todos los niveles de la sociedad para poder registrarlos en el texto.
Entre otras cosas, la constitución se inclinó por un sistema político parlamentario en el que las Cortes tuvieran el poder de legislar, dejando al rey suspendido durante tres legislaturas.
Hubo disputas entre quienes querían una asamblea única (los radicales) y quienes, como Jovellanos) defendió una representación para los privilegiados. La invasión de Andalucía dejó en el aire el proceso electoral, por lo que las cortes tuvieron una sola asamblea y una total libertad constituyente.
Como la gran mayoría del territorio nacional estaba ocupado, muchos diputados no pudieron ser elegidos y por ello se designaron suplentes de entre la población de Cádiz, lo cual, dado su carácter aperturista, facilitó que se reforzara el carácter progresista de los miembros del congreso.


CONSTITUCIÓN LIBERAL ESPAÑOLA DE 1812.

Los artículos más importantes de la Constitución liberal española de 1812 son los siguientes:

Art.3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

Art.4. La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

Art.15. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey.


Art.12. La religión de la Nación española es y será perpetuamente la Católica, Apostólica y Romana, única y verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquier otra.

Art.13. El objeto del gobierno es la felicidad de la Nación. (...)

Art.14. El gobierno de la Nación española es una Monarquía moderada hereditaria.


Art.16. La potestad de hacer aplicar las leyes reside en el Rey.

Art.17. La potestad de aplicar las leyes en las causas civiles y criminales reside en los tribunales establecidos por la ley.

Art.27. Las Cortes son la reunión de todos los diputados que representan la Nación, nombrados por los ciudadanos en la forma que se dirá.

Art.31. Por cada 70.0000 almas de la población habrá un diputado en Cortes.

Art.92. Se requiere para ser diputado en Cortes tener una renta anual proporcionada, procedente de bienes propios.

Art.172. Las restricciones de la autoridad del Rey son las siguientes:
          1. No puede el Rey impedir bajo ningún pretexto la celebración de las Cortes en las épocas y casos señalados por la Constitución, ni suspenderlas, ni disolverlas, ni en manera alguna embarazarlas sus sesiones y deliberaciones. (...)
          2. No puede el Rey imponer por sí directa ni indirectamente contribuciones, ni hacer pedidos bajo ningún nombre o para cualquier objeto que sea, sino que siempre lo han de decretar las Cortes.
          10. No puede el Rey tomar la propiedad de ningún particular ni corporación,, ni turbarle en la posesión, uso y aprovechamiento de ella. (...)
          11. No puede el Rey privar a ningún individuo de su libertad, ni imponerle por sí pena alguna.

Art.248. En los negocios comunes, civiles y criminales, no habrá más que un solo fuero para toda clase de personas.

Art. 258. El código vivil y criminal y el de Comercio serán unos mismos para toda la Monarquía, sin perjuicio de las variaciones, que por particulares circunstancias podrán hacer las Cortes.

Anes G. El Antiguo Régimen. Los Borbones.
Artola M. La burguesía revolucionaria.
Aymés J.R. La Guerra de la Independencia en España.
Fontana J. La crisis del Antiguo Régimen. 1808-1833.
García Nieto C. Y otros. Revolución y Reacción V.I.
Lovett G.H. La Guerra de la Independencia y el nacimiento de la España contemporánea.
Marx y Engels. Revolución en España.
Pabón, Comellas, Sosa. Historia contemporánea General.
Sainz de Varanda R. Colección de leyes fundamentales.
Solé Tura y Aja E. Constituciones y periodos constituyentes en España. (1808-1936).
Tuñón de Lara M. La España del siglo XIX.
Vilar P. Historia de España.