Catalunya i la independència.

"Catalunya triomfal, tornarà a ser rica i plena" diu l'himne nacional de Catalunya. Aquest himne, nascut a partir de la revolta dels pagesos contra la ocupació dels exèrcits espanyols i mercenaris, i, en un contexte més concret, contra el govern del comte de Santa Coloma, que exigia més taxes per al finançament de la Guerra dels Trenta Anys, és també un himne contra l'Espanya que oprimeix la voluntat dels catalans.

Al llarg de la història des de l'any 1640, l'encaix de Catalunya a Espanya s'ha posat en perill sempre que hi ha hagut un escenari de crisi política i econòmica. La Guerra dels Segadors va ser el primer exemple; el segon va ser la Guerra de Successió (1701-1714).

En aquesta ocasió, el que estava en joc era el manteniment de l'estructura de l'estat. Per dir-ho en termes actuals, es tractava de defensar un model federalista, una Espanya de regnes independents (bàsicament la corona de Castella, d'una banda, i de l'altra la "confederal" corona d'Aragó en què s'integrava Catalunya, units exclusivament per la figura del rei) o, enfront d'aquest model, defensar un estat centralista avalat en gran mida per Castella, que poc a poc des del segle XVII necessitava dels impostos de la resta de regnes per financiar les guerres europees i que s'apropova, per natura pròpia, més al nou model francès. Aquest model va imposar-se després de la caiguda de Barcelona i la mort de l'heroi Casanoves.

Des d'aleshores, l'estat centralista importat de França dominarà el panorama polític espanyol de manera dolenta pel que fa a l'integració nacional de les anomenades comunitats històriques i és l'origen del mal que ara patim perquè Espanya no ha entès els trets diferencials de les regions perifèriques així com tampoc no ha admès que aquestes diferències es manifestin amb naturalitat. Les ha prohibit i perseguit durant més de dos-cents cinquanta anys.

En canvi, Catalunya va enriquir-se i beneficiar-se amb aquest nou statu quo, tot i que va patir la pèrdua de les institucions i costums pròpies amb les quals s'havien regit els catalans des de l'Edat Mitjana. Resulta interessant comprovar com la societat catalana ha experimentat un notable progrès i ha abastat grans cotes d'estabilitat.

La Renaixença catalana del segle XIX no va encendre la flama de l'independentisme i hauríem d'arribar un altre cop als moments de crisi política i econòmica per a tornar a barrejar paraules en què s'intueixen propostes separatistes que, ans al contrari, no van sortir durant la Guerra d'Independència o el regnat de Ferran VII; ens referim a la proclamació de l'Estat català el 1873 que s'ha d'entendre en el context d'una febre federalista i cantonalista que va envair Espanya als últims moments de la primera república. Aquesta va ser una proclamació federalista, però mai no va plantejar-se la secessió. Seixanta anys després, el 1934, després de guanyar la CEDA les eleccions generals va repetir-se aquesta mateixa proclamació d'un estat català integrat en la república espanyola.

Com pot comprovar-se, el separatisme no és una constant en la història de les relacions "bilaterals" entre Catalunya i Espanya i podria afirmar-se que la pèrdua de Cuba i Filipines va ser més negativa a Catalunya que a la resta d'Espanya ja que afectava negativament al cor mateix de la indústria catalana. El que sí és una constant durant aquestos segles d'història és el sentiment identitari del catalans i la seva conciència nacional.

El veritable perill, si parlem de separatisme, després de gairebé quaranta anys de democràcia està als extremismes i a fer servir simplismes per tal d'aconseguir objectius polítics enganyosos, que amaguen complexos, prejudicis i una crua realitat que, molt sovint, constitueix un gran repte per a la política amb majúscules. Què amaga la Diada del 2012 i l'ambigua proclama pseudoindependentiste, pseudofederalista? El fracàs de la classe política catalana més interessada en el desenvolupament de projectes nacionalistes que en cobrir les necessitats de la societat.

En el context de crisi profunda del sistema capitalista que afecta Espanya, quina part no arrossega Catalunya? És per ventura Catalunya una víctima innocent o un agent actiu causant del seu enfonsament?

De quins problemes pretenen fugir els (polítics) catalans? Quin somni volen fer realitat? Potser el somni d'una Catalunya rica i plena que desempolsa el pes del deute adquirit a força de haver estat rica, no sé si plena; potser el dret de "ser per caminar i caminar per poder ser", com diu una cançó de Llach, com si no hagués fet camí essent la locomotora d'Espanya.

Però si el problema és el finançament econòmic, la reivindicació de Catalunya resultaria raonable si comparem el model pel qual es regeixen el País Basc i Navarra i la resta d'Espanya. Aquestes dues comunitats pacten la seva aportació a l'Estat i la resta, en canvi, ho fa de manera diferent, com ara, Catalunya, Balears i Madrid, que donen al compte corrent comú més del que reben mentre que la resta rep més del que hi dona.

Si el problema és qui hi dona més o qui rep menys, haurà de negociar-se el model d'Estat, en quina mida unes comunitats hi aporten més que les altres i, sobretot, recórrer a la reforma de la Constitució perquè tots hi tinguin cabuda.

O ho fem així, o ens quedarà la radicalització dels uns i els altres, dels espanyolistes i els catalanistes. L'immobilisme de l'Estat no és la solució i, d'altra banda, la independència de Catalunya és una aventura que no pot saldar-se amb l'aparició d'un nou estat europeu que no es faci càrreg del deute del qual sigui responsable. I si el model d'Estat ha de canviar-se, potser el nostre actual sistema autonòmic hagi de replantejar-se també; és a dir, hi ha competències que no poden delegar-se si no volem caure en la incongruència segons la qual, jo, ciutadà de Madrid, no puc beneficiar-me dels descomptes oferits per altres comunitats en no residir-hi si vull accedir a un museu, per exemple.

Mirem el model federal alemany o el nord-americà en els quals tant Baviera com Port Ric són respectivament estats lliures associats; qui té por a la pèrdua de la integritat territorial d'Alemanya i dels Estats Units? És clar que a Espanya és diferent, però caldria que s'articulessin alternatives que satisfessin a tots.

Aleshores, què està passant aquí? Que el govern català ha trobat una oportunitat única per no abordar una crisi que afecta a tots en lloc de buscar les veritables raons que van causar-la, ha tornat a fer servir vells arguments, com ara, que el culpable de tot és el govern central que es dedica a expoliar Catalunya, en lloc de col.laborar en resoldre els problemes dels ciutadans. I com els ciutadans estan enfadats, és millor buscar un enemic "estranger" (el de sempre) que faci pensar als catalans que Catalunya s'atura, que no creix perquè Madrid ho impedeix. Això ho entenen fins i tot els xarnegos i per això criden ara per la independència.

Els polítics catalans poden respirar fins al 25 de novembre; evitaran que el poble envolti el Parlament, posaran de moda les senyeres estelades i així guanyaran temps per negociar amb l'enemic un model institucional adient als interessos legítims de Catalunya.

Jo, de moment, com que no puc fer una altra cosa, demano des de Madrid, en català, un no a la independència o, si és possible, que la gent no acudeixi a votar, tal com va succeir amb la reforma de l'Estatut, aprovat sense el vot de la meitat dels catalans. I visca Espanya amb Catalunya sempre.

Llibre d'absències. Miquel Martí i Pol. (1929- )

Tot i que Llibre d'absències és un poemari escrit per a recordar la dona que s'ha mort, com sol passar amb els bons llibres, admet una lectura més ampla que pugui traslladar-se a altres contextos en els quals cadascú apliqui la seva experiència vital. L'absència és un estat que podem sentir per motius diferents, per lal mort d'un ésser estimat, per la manca d'una persona essencial per a nosaltres, per la necessitat de sentir la presència d'algú que ens faci suport en una situació determinada, perquè no tenim allò que reclamem a la vida, perquè no acabem de trobar allò que cerquem i no sabem encara de què es tracta... L'absència és la buidor existencial sense motius racionals.
En qualsevol cas, aquestos dos poemes, que pertanyen al Llibre d'absències són una mostra evident de com s'uneixen la mort, i l'amor, de com en la mort de la persona que estimem, ben sigui real o figurada a través de la seva no-presència, podem trobar motius per a continuar vius. El record es transforma en el leit motiv de qui viu amb aquesta enyorança. I aquesta actitud té sentit, potser més encara, quan no hi ha cap esperança de recuperar a l'ésser que ens fa falta.

UN SONET PER A TU

Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.

Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.

Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.

Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.

CALLADAMENT

Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
   Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre. 

Miquel Martí i Pol. Llibre d’absències, 1984

Laissez-moi. Deixa'm. Déjame. Marcelle Sauvageot. (1900-1934).

Quan un llibre cau a les teves mans, ha d'arribar en el moment adequat i aquest moment és personal i intransferible, li pentany només a cadascú quan cadascú ho decideix.
Al marge de la qualitat literària o de l'etiqueta de clàssic, personalment no concebo l'acostament a la literatura sense comptar amb el factor cojuntural. Llavors, és igual quina sigui la concepció d'una novel·la o d'un poema, o la intenció amb la qual s'hagi escrit perquè el més important és que el lector se senti destinatari.
Vaig comprar aquesta novel.leta per casualitat, a una llibreria de Madrid, en català i a preu de saldo. És curteta, raó per la qual estava feta a la mida meva perquè no en tinc massa temps de llegir, com tampoc el repòs necessari. A més, Hauria de fer servir el diccionari i això complicaria la lectura i el seguiment de l'argument.
La novel.la s'estructura a mig camí entre l'epístola i el diari. El protagonista, una dona que acaba d'ingressar en un sanatori, desgrana els sentiments i els records que li queden després que la seva parella li anunciï que la relació que mantenien estava acabada; ja no l'estima, però espera continuar essent amics mentre que ell refà la seva vida amb una altra dona.
Aleshores sorgeix el dubte de si és possible mantenir una amistat sobre las runes de l'amor; però, a la fi, arriba la necessitat de sobreviure al dolor, d'abandonar el record, l'esperança i els sentiments per ser ella maateixa.
La novel.la o el diari és una reflexió sobre la base del record i les cartes que ell li envia i es converteix en un diàleg de la protagonista amb sí mateixa i amb l'home que l'ha deixat en el pitjor moment de la seva vida, quan ingressa per curar la tuberculosi que pateix, i al cap i a la fi, per morir; d'amor?
Vet aquí els fragments més significatius, des del meu punt de vista,  perquè en gaudiu:

1. "Sé que ja no m'estimes. Amb quin còmic escrúpol evites dir-me: "T'estimo"! No m'has promès res; però m'hauria anat molt bé, ara que estic sola i me'n vaig lluny, poder-me apuntalar en el teu amor amb confiança. Em fa falta."

2."El meu bell somni es desfà. Ja no sento la veu, ja no tinc l'abrigall del seu amor. Quan, al matí, la claror ens desperta d'un somni, procurem, tancant els ulls i quedant-nos quiets, reconstituir l'escena i continuar-la. Però la llum del dia ho ha fet tot miques: les frases ja no tenen sonortitat, els gestos j a no tenen sentit. És com un arc de sant Martí que s'esvaeix: hi ha colors que perduren un instant, que es perden, que sembla que tornin, i ja no hi són. Així és com el meu bell somni se'n va. ¿Pot ser que s'hagi convertir en no res?"

3. """Em caso... La nostra amistat perdura..." No sé què em va passar. Vaig quedar del tot immòbil i l'habitació em va començar a giravoltar. Al costat, on tinc el mal, potser una mica més avall, em va semblar que em tallaven la carn a poc a poc amb un ganivet molt esmolat. El valor de les coses va canviar de cop i volta." `[...] "És dur pensar que ha deixat de necessitar-me."

4. ¿Tu saps què és la amistat? ¿A tu et sembla que és un sentiment més tebi que es conforma amb sobres i amb petits favors impossibles de deixar de prestar? L'amistat, tobo jo, és l'amor més fort i més exclusiu... però menys cridaner. L'amistat coneix la gelosia, l'espera, el desig..."

5. "La nostra amistat serà una cosa molt bonica; ens enviarem postals quan fem un viatge i bombons per cap d'any. Ens farem visites; ens comunicarem els nostres plans quan els hàgim portat a terme, per tal de mortificar una mica l'altre i no haver d'aguantar la seva commiseració en cas d'haver fracassat; fingirem ser el que creiem que som i no el que som; ens direm sovint gràcies, dispensa, paraules amables que es diuen sense pensar. Serem amics. ¿Creus que cal?"

6. "Ets lliure, perquè no vull que continuïs amb mi per força tot i voler que no te'n vagis. Ara bé, com que m'adono perfecttament que no m'estimes, trobo una bestiesa fer cap esforç per retenir-te."

7. "Trobo molt bonica aquesta idea de la preexistència d'una unió. Una llegenda japonesa, em sembla, assegura que, quan neix, la lluna lliga amb una cinta vermella el peu d'un futur home al peu d'una futura dona. Al llarg de la vida la cinta és invisible, però lesw dues persones es busquen; i, si no es troben, obtenen la felicitat. Però pot ser que no es trobin; aleshores passen una vida plena de neguits i moren tristos: per a ells la felicitat començarà a l'altre món, on veuran a qui els unia la cinta vermella. No sé si en aquest món trobaré la cinta vermella a què estic lligada; crec que aquesta llegenda és, com totes les llegendes, un consol poètic. La persona per a qui estàs fet ¿no és la persona per a qui acceptes estar fet? Aquesta persona, per a mí, hauries pogut ser tu".

8. "Les coses de què t'he parlat, la influència que hagi pogut tenir sobre tu, ja no existeixen. Hem canviat la tonalitat dels dos éssers que les feien vives... I el que em fa més mal no és la  mort d'un amor sinó la d'un ésser realment viu que havíem creat entre tots dos, o que potser havia creat jo sola..."

9."Amors, joc, afecte fidel... Era bonic, tot això que no he deixat de sentir per tu des d'aleshores. ¿Per què em demanes que ho recuperi? Tu sí que ho has deixat de tenir, perquè no podies conservar-ho després d'haver trencat amb mi. Ara que tornes a estar lligat... però amb una altra, em pots demanar, sense posar en perill el teu nou amor, i sense detriment de l'opinió que tens de tu mateix, que m'assembli a com era quan m'estimaves. Ja no fas servir la paraula amor, ara dius amistat; però aquest nou terme engloba les mateixes coses; és precisament amor el que demanes, però un amor que se satisfaci amb la seva mera existència, que no sigui més que bondat i renúncia.
Però com que, durant un temps massa llarg, has demanat al meu cor que et donés l'amor total que s'ofereix i que reclama, l'amor de l'esperit, l'amor del cos... se'm fa difícil suprimir de cop aquestes inclinacions, aquest desig que m'he fet meu i que he acabat estimant. Ara només desitges la bondat; ¿creus que negant la resta n'hi ha prou perquè deixi d'existir?"

10. "L'amistat veritable resideix en el simple fet que hi ha algú a qui, en qualsevol moment, puc comunicar els meus pensaments, i que sentirà com jo la meva alegria o la meva tristesa. No crec  que en pugui abusar; em fa l'efecte que puc arribar a ser egoista. A un amic, cal que li pugui demanar molt sense tenir mai por de molestar-lo. I aquesta amistat és la que ja fa molt que no em dónes.
Per això no tindré per a tu un raconet al meu cor. Per una mena de puerilitat d'enamorada t'havia promès que sempre conservaria per a tu una engruna d'amor veritable encara que n'estimés apassionadament un altre. No sóc jo qui es casa; dintre meu tinc la teva imatge, que ho omple tot; per no fer-me patir més hauries de deixar de ser-hi, perquà algun dia el teu nom, pronunciat davant meu, passés com un cop d'aire i no despertés res. Desitjo aquest distanciament perquè tinc necessitat de pau; tu ja tens la felicitat; una mica d'amor de part meva no et proporcionarà res."

11. "Vull oblidar i tirar endavant sense tornar a mirar cap a tu. El passat es vol morir. Sense saber-ho, fa llargs mesos que lluito perquè es mori. M'hi he aferrat,, m'he aferrat a tu, amb ràbia, amb tristesa, amb amor. Volia que tot continués immutable, i cada dia deia: demà serà com abans. Aquest demà no ha arribat. Ahir mateix l'esperava: avui ja no espero res. Hauria d'estar més sola: tinc el vertigen d'una buidor en què el meu cor privat d'amor se sent desfallir pensant en els dies buits que vindran. Tu ja no hi ets, però jo em retrobo amb mi mateixa i estic menys sola que en aquests dies passats en què et buscava. He tornat en mi; i, sola amb mi, lluitaré per tirar endavant."

12. "No t'escric perquè vull oblidar. Cada sobre cobert amb la teva lletra seria, per a mi, font de dolor; cada frase que t'hagués d'escriure, una lluita; ja no et podria dir més coses convencionals, i el meu amor patiria evocant el passat; voldria conèixer la teva vida i m'afligiria: no vull."

13. "Tenia propensió a oblidar el dolor que sentia; volia eludir-lo; el meu amor imaginava subterfugis per enganyar-se i per conformar-se, tancant voluntàriament els ulls, amb els vincles afectius que perduren després de tot amor liquidat. Encara esperem una altra carta; esperem, en una visita, retrobar una il.lusió antiga; el cor batega amb força quan la porta s'obre; l'encaixada de mans causa l'emoció d'un petó dels d'abans; conservem amb cura una rosa de què se'ns ha fet present; un compliment banal sembla un acte de penediment. Però de cop l'encís desapareix, i veiem que tot això és fals. No són més que lianes vincladisses que se'ns arrapen, ens retenen en un passat inexistent i ens deixen sense força per obrar i per viure".

14. "Si no t'estimés et podria tornar a veure; quan ja no t'estimi, potser tornarem a coincidir; ara no vull. [...] No vull les teves paraules de consol, no vull les teves felicitacions, no vull que m'imaginis infeliç i que els mots d'alguna carta s'esforcin amb ardor a demostrar que saps de quin mal pateixo i que et sents a prop meu. [...] Però ¿què faria al teu costat vivint el simulacre d'una vida que s'ha extingit? Seria una religió sense fe; necessito una altra fe; la teva presència m'impediria trobarla. Estaré contenta; no m'hauràs de consolar."

Cançó a Mahalta

Quan vaig visitar Catalunya per primera vegada, la Setmana Santa de 1999, he de confesar que ho feia molt expectant. Estava estudiant tercer a la Escola d'Idiomes i vaig pensar que era el moment per a practicar català. Potser Barcelona no era la ciutat més adient perquè, com tots sabem, és més cosmopolita, però, clar, si fas una comanda en català, el cambrer et respondrà en català, com és lògic. Sempre recordaré aquella primera resposta: bé, realment no en recordo més que va dir quelcom i la paraula targeta, i això perquè li vaig preguntar: "com?", perquè repetés el que havia dit. Home, jo m'esperava la paraula tarja i, en sentir "targeta", vaig descol.locar-me.
Després de visitar Barcelona, vaig necessitar passejar per Madrid per a donar-me compte que la meva ciutat era també bella, però, això sí, diferent. La resta de Catalunya va consistir en pobles medievals de la província de Barcelona, o ciutats com ara, Girona, Banyoles, Olot o Besalú, localitats tan meravelloses com el paisatge que les envolta.
Però, sens dubtes, un dels records més bonics, des d'un punt de vista personal, va ser el mini-c.d. de Lluís Llach que van donar-me amb la compra del diari Avui. Ho dic perquè portava cinc cançons molt emotives que amb el pas del temps vaig fer meves, cinc cançons que vaig fer pròpies com a representació sonora de la meva experiència vital. Una d'elles, és "Cançó a Mahalta", que és una adaptació del poema de Màrius Torres.
Volia compartir amb tots vosaltres el sentiment que emporta i traslladar el seu significat a qualsevol situació en què cadascú hagi pogut sentir-se com un meandre, com un riu sinuós que porta al seu costat un ànima bessona.

Les vacances

Els meus pares són extremenys, però quan arribava l'estiu, marxàvem a València, concretament a un poble de La Ribera, situat entre Xàtiva i Alzira, que diuen Castelló de la Ribera. Permeteu-me en aquest punt que faci alguns aclariments.
En primer lloc, he de dir que a Don Benito (Badajoz) anàvem a la Setmana Santa i per La Immaculada, i clar, m'avorria molt visitant els amics dels pares, comprant xoriços i formatges.
En segon lloc, estiuejar a Castelló es deu a raons històriques i familiars. Durant la Guerra Civil, una cosina-germana de mon pare es va quedar a viure en aquell poble, ella i la resta de la família descendent de la tia Rosalía, germana de la meva àvia paterna. L'afecte comú entre ambdues parts va fer que ens convidéssim a passar-hi les sempre curtes vacances a casa seva.
Per últim, el nom original del poble és Villanueva de Castellón, el qual li va donar el rei Felipe II, per a diferenciar-lo de Castelló de la Plana. Quan va arribar la democràcia, la gent es debategava entre canviar el nom per Vila-nova de Castelló, o Castelló de la Ribera, nom que porta enguany.
Els primers passos en l'aprenentatge del català van ser en valencià i mai no vaig aventurar-me a parlar-ne. En canvi, m'afanyava per n'entendre. Els amics deien que ja era hora que en parlés i que n'entengués perquè portava molts anys anant-hi.
El cas era que ells no s'acostumaven a parlar-me en castellà, els hi costava molt i, encara que començaven en castellà per tal que els entengués, en mig de la conversa continuaven en valencià. De fet, per alguns, traduir un text al castellà suposava un esforç considerable.
D'altra banda, aquells anys, els primers de la democràcia, van ser anys de reivindicacions nacionalistes, anys en els quals vaig comprendre que ésser espanyol o sentir-se espanyol no era igual en totes parts i que existia un rebuig a identificar-se amb Espanya. Però d'això tractarem més endavant.

L'aprenentatge.

Estudiar català no estava entre els meus plans. De fet, va ser la meva dona qui va animar-me a fer-ho. Jo estava preparant les oposicions a profesor de Llengua y Literatura quan ella va suggerir-me la idea i, tot seguit, l'estiu del 98 vaig començar a estudiar Gramàtica catalana.
En general, és molt semblant a la castellana i es diferencia, sobretot, en el lèxic, més proper al francès.
El que resulta curiós és que per a la prova oral vaig preparar el mateix tema que van preguntar-me el dia de l'examen i això va facilitar molt les coses. El resultat va ser que vaig entrar en tercer i vaig treure el certificat de català elemental que em donava un punt per a la fase de concurs.
Un cop n'havia fet de tants amics a la Escola d'Idiomas, com havia de deixar-ho. Vaig continuar fins acabar cinquè per a obtenir així el diploma de català.
Va ser una gran experiència aprendre català, però, de cert, no trobo molta gent amb qui parlar-ne. Així que, de tant en tant, marxo de vacances a Catalunya i tracto de parlar amb la gent i de llegir tot el que estigui al meu abast.
Espero que gràcies a aquest espai arribi a algú amb qui pugui establir una conversa en català, és clar, però també en castellà.

Salutacions

Estimats amics,
Sóc un madrileny que parla català. Això sona una mica estrany, però és veritat. A simple vista, algú podria dir que sóc un boig maniàtic o podria especular sobre les veritables raons per les quals vaig capficar-m´hi en n'aprendre. No cal que les expliqui per a defensar-me de res, sinó com a presentació de mi mateix.
Quan aprens una llengua, forma part de tu, modifica la teva manera de pensar, de veure i d'entendre el món. En aquest cas, el català va servir-me per a apropar-me a la realitat catalana, a més d'entendre Espanya.
Per això, vull compartir aquest espai amb tots aquells que parlen català o volen interessar-se per la realitat catalana en el context d'Espanya.