Fuet. Espetec.

Fa uns anys, que jo en sàpiga, en parlar d'embotits només es coneixia, -deixant de costat el xoriço i altres com les diferents botifarres-, el salsitxó i el salami com a variant navarresa. Després, és cert que va començar a sentir-se el nom un nou embotit, semblant al salsitxó que es diu fuet.

El fuet és un salsitxó més llarg i prim que el salsitxó comú i potset també més dur. Poc a poc va triomfar i des de llavors, és un producte benvolgut en la cistella de la compra de qualsevol llar.

El que molta gent no sap, excepte a Catalunya, les Illes Balears i València, és el significat d'aquesta paraula.

El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola diu del fuet:

fuet.

(Del cat. fuet).

1. m. Embutido estrecho y largo, parecido al salchichón, típico de Cataluña.

I ara veurem el que diu el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

Fuet. m. Corretgeta, cordeta, etc, fixada a un mànec, amb què es colpeja els cavalls, els muls i altres bèsties. // Llonganissa llarga i prima deixada assecar.

És a dir, la segona acepció del mot en català s'ha pres en castellà per anomenar l'embotit sense eliminar la "t" final, que resulta estranya per a l'ortografia pròpia de l'idioma.

En castellà significa "látigo" i quan colpeges sobre una superfície amb un fuet, produiex un espetec, un "chasquido" en castellà.

D'aquesta manera tornem al diccionari de l'IEC per comprovar que un espetec és un "soroll sec que fa una cosa en esclatar o esberlar-se bruscament./ Esclat de claror. L'espetec del llamp. /  Espetec d'aigua Xafegada. // Fuet. (ACC. 2).

Per això quan sentim en la publicitat parlar del fuet d'una marca determinada, diuen més o menys que es tracta del millor espetec, fent servir, per tant, els mots com a sinònims.
Doncs, ja sabeu, quan experimenteu amb determinats jocs íntims, podeu incorporar el fuet com a objecte eròtic. És possible que no agradi a tothom però això és un risc que els més agosarat estaria disposat a viure. Després, ens ho expliqueu. Qui sap si no estem davant d'una excitant novetat. Que cadascú faci la seva.

Paella.

L'any 1999 vaig treure el títol de Català elemental per l'Escola d'Idiomes de Madrid. Abans d'acabar el curs de tercer, la meva dona i jo ens proposem viatjar a Catalunya per primera vegada per tal que jo practiqués els meus escassos coneixements enllà, sobre el pròpi país.
Reconec que, personalment, era tot un repte perquè havia de superar la por a equivocar-me, la vergonya i el sentit del ridícul que em feia establir una conversa i no entendre l'interlocutor, que es notés que jo no era catalanoparlant. Aquesta inseguretat em tirava enrere i em feia pensar que al capdavall, ens entendríem en castellà. Malgrat tot, vaig ser valent i he de dir que més d'una ocasió vaig quedar-me sense entendre el sentir complet del que em deien, de manera que em limitava a assentir acabant la conversa amb un "gràcies" o un "d'acord".
Mentre visitàvem els diferents indrets de Catalunya, em comportava com si fos una gravadora lingüística; m'hi fixava en els ròtuls, escoltava atentament la gent, llegia l'Avui i me n'adonava que el català estava viu més ellà dels estereotips o l'exotisme, descobrint així el meu país completament, la part més esmunyedisa de la seva identitat, no per això desconeguda, sinó més aviat latent, sobreentesa. Ara em sorprenc amb aquesta reflexió per no haver arribat a sentir la meva espanyolitat abans, quan estiuejava a Castelló de la Ribera durant els anys de la meva adolescència, perquè ja coneixia el bilingüisme de primera mà, tot i que no comprenia el seu abast en clau històrica.
El 2001 vaig treure el títol de Català i després vaig tenir l'oportunitat de participar en el projecte "Limando asperezas", un intercanvi d'alumnes dels intituts de Villalba, María Guerrero i el Josep Puig i Cadafalch de Mataró. Aquell va ser un segon punt de trobada per conèixer la realitat dels ensenyaments de totes dues comunitats. Aleshores, van interessar-me els prèstecs lingüístics com a fenomen produït entre llengües en contacte i vaig fer un estudi que ara m'agradaria canalitzar en aquesta nova etiqueta com a pont de trobada entre el català i el castellà.
Després d'aquesta introducció, començarem amb una paraula coneguda per tots, internacionalment coneguda per tots com és la paraula "paella".

Diu el diccionari de la RAE:

Paella.

Del valenciano paella.

1. f. Plato de arroz seco, con carne, pescado, mariscos, legumbres, etc., que se usa mucho en la región valenciana.

2. [f.]Sartén en que se hace, paellera.

I diu el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

Paella.

F. Estri de cuina, de metall, en forma de vas rodó ample i de poca altura, amb un mànec llarg també de metall, que serveix per a fregir viandes.// Guisat fet d’arròs cuit amb carn, peix, marisc, llegums i altres ingredients.// Pipa.

És a dir, que per als castellans, el primer referent al qual remet el mot "paella" és al guisat mentre que en català és al contrari, la qual cosa demostra que s'ha produït una alteració en l'ordre de les acepcions a l'hora de prendre el prèstec i, de fet, nosaltres diem a l'estri "paellera" en castellà perquè la majoria desconeixem que en català un significat deriva de l'altre per metonímia i que, per tant, originalment, els dos significats corresponen al mateix mot.

El que desconec, i no en tinc temps ara de revisar, és qué vol dir Pipa, la tercera acepció de "paella" en català.